Donava una ullada a manuals incunables abandonats en una de les llibreries especialitzades en llibres antics del bulevard de Saint Germain, un lloc on es barregen les flaires de paper vell amb tocs de fusta, també envellida i que formen un aroma únic. Les fulles que queien amb suavitat dels arbres banyaven les llambordes i l’ambient de la tardor que ja hi era a tocar. 

En aquell establiment, no se sentia com un estrany, sinó tot el contrari, un distingit cavaller interessat per la cultura. Jove, ben plantat, solter i amb una bona renda, no perdia el temps fent veure que era ric com la resta de petimetres de la seva generació al París de finals del segle XIX. Allà la va trobar o més aviat cregué haver-la trobat. La dona dels seus somnis, alta, espigada i amb un cutis tan pàl·lid com el ros del seu cabell. Duia un vestit elegant i sobri, sense estridències. En aquell lloc, a la llibreria La Ville, a tan sols uns quants i vells volums de filosofia de distància d'ell. Ella abandonà de manera sobtada la llibreria, gairebé sense saludar l'encarregat. Ell va fer el mateix. Caminà rere dels seus passos. La va perdre de vista. 

Passà una setmana terrible. I quan ja estava resignat a no tornar a veure-la mai més, coincidiren en el ball benèfic que organitzava l'ambaixador britànic els primers diumenges de mes. Creuaren les mirades. Es van reconèixer. Ell sospirà. Ella es va mostrar esquiva i inaccessible. Això, però, era normal en una dama d’aquella època. Encara així aconseguí dirigir-li la paraula i arrencar-li, amb cert menyspreu, una trobada per al divendres següent en un lloc molt discret. 

La setmana li havia semblat eterna. Arribat el dia, es va presentar en el lloc convingut, però ella no va venir. Ella havia enviat un servent amb una nota. El jove no es va rendir i va seguir el lacai fins a casa seva. Trucà a porta. Ella el va fer passar i li demanà que no en fes preguntes. Va acceptar, però suplicà veure-la de nou. Aconseguí una nova cita en un cafè discret, si és que es podia qualificar així els establiments de la rue de Comartin, a prop de l'Òpera. Ell no es refiava del tot i va ordenar el seu servent que la seguís durant tot el dia. L'assistent el va informar que la seva estimada havia visitat un habitatge de lloguer de la rue de Saint Honoré, però que no li semblava un lloc ni molt menys de mala reputació. De tota manera, ell va arribar a la conclusió que ella ocultava un secret, un secret potser, terrible i cruel. Es turmentà pensant si ella era una d'aquestes dones de lloguer de luxe. Era un mar de dubtes. A la tarda quan es van veure no va poder contenir-se i va treure el tema. Ella es va enfadar en saber-se espiada. Va marxar plorant sense prendre res. Ell, però, continuà amb la incertesa. 

Desenganyat, decidí marxar cap a Amèrica. Va estar uns dos mesos fora. A la tornada, penedit tornà a visitar-la, com per demanar perdó. Els criats li van donar la notícia. La senyora havia mort feia dos mesos, just abans que ell partís. Va entrar en una gran depressió, es negà a menjar i morí d'inanició. Li van lliurar un sobre tancat. Ple de llàgrimes es dirigí a les cases de lloguer de la rue de Saint Honoré. Va colpejar al timbre. Va sortir la majordoma a qui va preguntar facilitant la descripció de la dona. L’empleada li va explicar que solia venir des de feia mesos i li preguntà si ell era un familiar. Es va atrevir a respondre que era el seu promès. La terrible pregunta va tenir a la fi la resposta més cruel:

—Venia sola, es ficava hores i hores a l'habitació llegint. Pagava les seves factures amb puntualitat. Fa dos mesos que no la veig.

Trist i abatut va seure en un banc del parc i amb mans tremolenques va obrir el sobre. La nota deia:  “No trobo cap home que em valori com un ésser lliure, com una persona que mereix respecte per la seva intimitat i llibertat. No paga la pena viure”.

 

© Manel Aljama (maig de 2009 - revisat desembre 2021)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies 

© Photo by Ryan Moreno on Unsplash