Eren els primers dies d'octubre de 2050 i el simulador d'estacions ja havia acabat la coloració automàtica de totes les plantes artificials, de manera que tot semblava un plàcid bosc de tardor ple d'ocres i granats. Les fulles no queien gràcies a l'excel·lent disseny dels tècnics que van aconseguir una gran semblança amb la natura autèntica, tot amb un pressupost molt ajustat. La vegetació sintètica era capaç de realitzar la funció clorofíl·lica, alhora que provocava al·lèrgies a bona part dels humans que s’hi acostaven.  Quan es va inaugurar el bosc, vint anys enrere, la Corporació Robòtica Internacional estava a punt de fer fallida. Les asseguradores s’havien negat a indemnitzar els afectats dels desperfectes que els androides de la C.R.I havien causat en la tercera revolta de Mart. El projecte de boscos sintètics va salvar la corporació. 

Donavan i Powell, els principals enginyers de la corporació caminaven pel passadís de la planta 99 de la seu central de la companyia. Com sempre discutien sobre alguna cosa. 

—Saps? —va preguntar Donovan. 

—No —Respongué Powell. 

—Es rumoreja que els androides volen crear un sindicat. Diuen que volen exigir l’un per cent de les accions de l’empresa com un plus. 

—Això em sembla inadmissible! —va exclamar el sempre optimista Powell. 

—Doncs resulta que molts congressistes estan en això. Saps? Tothom té ara un androide a casa. Wallas és el seu ideòleg. 

—Sí, però Wallas no és ningú en aquesta empresa. Les seves accions tot just són un dos per cent i això no li dóna dret a res. 

—No, no li dóna dret, però el molt porc està fent un lobby, i si segueix així, arribarà a la meitat dels accionistes —va insistir Donovan. 

Van aturar la seva conversa en apropar-se a la telecàmera de vigilància que havia just davant de la porta. Els havien convocat a una reunió urgent i secreta. Powell de tarannà obert estava ara una mica preocupat per tot allò que el seu company acabava de dir. En canvi, el semblant de Donovan semblava que estava d'allò més feliç i content. 

—Fan tard -els va dir la doctora Susan Calvin. Ells es van disculpar amb respecte. 

—Senyors —va començar el seu discurs—, els he convocat per un fet molt greu que ha tingut lloc en una de les nostres clíniques. No sabem si es tracta d'un sabotatge més del nostre rival, IA Robots o es tracta de quelcom més greu: els nostres androides són tan defectuosos que mereixen ser retirats de la circulació i incinerats. En tot cas i amb tota probabilitat la nostra societat no serà la mateixa a partir d'ara. Haurem de donar explicacions i ensenyar els nostres laboratoris a tota aquesta caterva de polítics inútils que no saben res de res. 

La reunió no es va allargar més d'una hora. En acabar, capitanejats per la professora Calvin van sortir de la sala amb intenció de visitar l'hospital situat a la planta 15. 

Pel corredor van veure una infermera humana sortir d’una de les habitacions. L'havien distingit pel seu uniforme blanc i per la còfia que havien estat moda al segle passat. La directora va seguir amb els seus raonaments: 

—Davant la gravetat del succés, hem hagut de prendre mesures excepcionals. No sabem encara els termes en què ens demandarà el nostre client. 

La doctora els va explicar que la víctima havia acudit a l'hospital amb la intenció de substituir la seva vella i artrítica cama per una de nova, biònica, fabricada en titani. Però el robot encarregat de l'operació li va amputar les dues extremitats i va acabar inutilitzant el costosíssim membre postís. Ningú no es va atrevir a respondre. El silenci de circumstàncies va ensordir els habituals sons del corredor intel·ligent. Van entrar en una habitació espaiosa i sense luxes excessius. Estava plena de panells i sensors connectats al pacient que en veure entrar al seguici es va incorporar i es va presentar. 

-Sóc el senador Wallas. No es preocupin —la veu era encara un fil feble—, no penso presentar càrrecs. Ha estat un lamentable i desgraciat error humà. Un error humà. Perdonin l'androide de la meva part, sé que ell no volia fer-me cap mal. 

© Manel Aljama (octubre 2011, octubre 2019). Conte homenatge a Asimov 

© Photo by Markus Spiske on Unsplash