Covadonga Castillejo, als seus trenta-cinc anys podia considerar-se una dona que havia aconseguit l'èxit en la vida. Era directora de FinanceMe, una consultora de borsa on hi havia de lluitar cada dia amb molts companys envejosos, autèntics taurons d'oficina. 

Els seus pares, bastant grans, vivien en una sumptuosa mansió al barri de Pedralbes. Ella havia estudiat a les millors escoles i havia acabat un postgrau als Estats Units. 

Aquella tarda havia anat a visitar els pares. Tenia un tema molt important que compartir amb ells que s’havien assegut en un ampli sofà. La broker, va agafar una butaca, just al davant de la parela. 

—He despatxat l'assistenta personal que em vau recomanar. Ja sé que us ho havia d’haver dit abans, però no la suporto! 

Els pares no gosaren dir ni mitja paraula. 

—Ficava el nas en tot i m'ha robat! M'ha agafat el moneder que em vau regalar quan vaig fer els divuit. El tenia guardat al calaix. Em vau dir que era de confiança! Que la tractés com algú que és especial! —Els pares es van mirar després d’escoltar aquella ràfega de retrets. 

L’atac seguia: 

—He fet una denúncia a la policia. Vull que rebi el càstig que mereix. Que sigui un càstig exemplar. Que vagi a la presó si és necessari. Qui s’ha cregut que és! 

El pare i després la mare van aixecar els ulls que tenien clavat a terra i la van fitar, com estranyats. 

—És el que m'has ensenyat, oi papa? —va preguntar la filla amb un to sever—, que els delictes no poden quedar amb impunitat i cal que siguin castigats! 

El pare es va aixecar, però la mare el va aturar i li va dir que ja hi anava ella. L’home tornà al sofà. La filla posà cara de sorpresa. 

—Ara torna. És un moment. Suposo que no tindràs pressa... 

Després d’uns cinc minuts que a Covadonga li van semblar ben bé mitja hora. «Sort que la borsa de Nova York ja havia tancat, perquè si no la de calés que havia pogut perdre!», va pensar. 

La mare va aparèixer baixant les escales. Carregava amb molta cura el que semblava dos vells àlbums de fotografies. La senyora els hi va apropar. 

—Té, dóna una ullada, si tens alguna pregunta..., tens tot el dret de fer-la. 

La filla va començar a passar els fulls de l’àlbum. De primer veia una dona jove amb una criatura als braços. Hi va trobar moltes fotos semblants, fetes amb el mateix patró. Va aixecar el cap per mirar els dos vells que resignats, la contemplaven des del sofà. Ella, més nerviosa, continuava passant fulls de fotos, sense mirar-los gaire, però la seva expressió s’havia mudat per complet. 

Quan va acabar el primer llibre, se’ls va tornar a mirar. 

—És la teva mare, vull dir la teva mare biològica, com es diu ara —va dir—, la teva autèntica mare. 

Covadonga va restar immòbil, sense res a dir. La mare va seguir amb les explicacions. 

—Jo no podia tenir fills i la teva mare que llavors era soltera, es va quedar embarassada. En aquella època era molt difícil tirar endavant amb una criatura i sense un home al costat —Covadonga va tancar els ulls—. Nosaltres la vam mantenir al nostre servei i ella podia estar prop teu. La vam deixar marxar quan vas anar a estudiar a fora. A més, ja pensava en la jubilació. 

El silenci tallava les respiracions. El pare va continuar: 

—Per això, quan vas tornar i vas començar en el despatx, vam pensar que et podia ser d’utilitat una dona de confiança... i quina millor persona que la teva autèntica mare. 

Va tornar el silenci. 

—Si, ja sé que t’ho havíem d’haver dit quan vas fer els divuit i abans també! Però, et vèiem feliç, t’hem estimat i t’estimem! Ja ens anava bé aquest tracte que vam fer —es va aturar i va abaixar la veu—. T’ho havíem d’haver dit i no esperar el testament on tot és per tu, però la teva mare que té casa seva, té dret a una assignació mensual i a l’usdefruit d’aquesta casa mentre visqui. Espero que ens sabràs perdonar. 

© Manel Aljama (gener 2023)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Photo by René Ranisch on Unsplash

També es publicarà  al número 116 de la Revista La Tortuga Avui