ERA LA PRIMERA vegada que hi entrava. Aquell lloc, de sostre molt alt i dominat per la penombra, feia impressió. Amb els bancs, era molt semblant a l'escola. El noi, però, encara no coneixia el nom dels elements que hi havia dins.  Més endavant, va saber que eren columnes que aguantaven el sostre i les figures grotesques, imatges de sants. De moment, el feien sentir esgarrifança. 

El van acompanyar fins a una mena d'armari marró fosc i molt estret. S'hi va haver de ficar. Era molt incòmode i hi feia una pudor que deixava l'ambient pràcticament irrespirable. Una mena de reixat de fusta el separava de l'altre compartiment, on, amb prou feines, es podia distingir algú amb ulleres metàl·liques que reflectien l'escassa llum. 

—De genolls! —sentí una veu rogallosa des de l'altra banda. 

El nen féu com que no havia entès. 

—He dit que de genolls! —hi tornà la veu. 

—És que em fa mal... —respongué la criatura. 

—Agenolla't —cridà la figura fosca amagada darrere l'espirall. 

Es va fer un silenci. No va tenir més remei que prosternar-se. 

—Com et dius? —el van preguntar amb severitat. 

—Miquel —va respondre gairebé amb un fil de veu. 

—Miquel què? —apujà la veu. 

—Miquel Cargol, senyor. 

—Cargol eh? I saps d'on ve el teu cognom? 

—No, no senyor! 

—Ve de molt antic, de quan les terres d'Espanya estaven envaïdes pels moros. Les famílies pobres i sense terres, que portaven “la casa a coll”, ocupaven els terrenys que els musulmans abandonaven en la seva fugida. Com veus, el cognom ens marca la nostra vida... 

Miquel no havia entès ni un borrall de la dissertació. 

—Vegem —va tornar a l'atac—. Hauràs fet coses molt dolentes! Explica-me-les! 

—Jo... Coses dolentes? No!, no senyor. 

—Com que no? Si jo t'expliqués el que va fer el teu avi a la guerra. Ell ja no hi és, però tinc davant al marrec del seu nét. Pagaràs per ell! 

—Pagar senyor? Si jo no tinc diners. M'han obligat a confessar-me i no sé què vol dir això de confessar-se! Jo no he fet res dolent... 

—Silenci, marrec insolent! Com t'atreveixes a replicar-me? 

El capellà sortí del seu compartiment del confessionari i sorprengué el nen tot agafant-lo per l'orella dreta. 

—Ai!, em fa mal! —es queixà mentre intentava esmunyir-se del seu captor. 

La força d'aquella temible figura negra l'obligava a mantenir-se de genolls. A més, hi va rebre un clatellot.  El noi, tot i el mal que sentia, el fità amb ràbia. Hi trobà un dimoni vestit de beat amb una enorme sotana de la qual només podia distingir la llarga filera de botons de cap a peus. Li vengueren basques en sentir la fortor fastigosa de la seva indumentària. A més, va rebre un parell de plantofades i una puntada de peu.  

Així, Miquel que mai havia mentit perquè no en sabia, es va veure obligat a dir que odiava la seva germaneta i que envejava molt als nens de famílies benestants del barri. El membre de la comissió  "Deixeu que els nens s'apropin a mi", es va sentir satisfet perquè havia confessat un altre marrec. 

El noi, confós per haver mentit, per fer tot el contrari del que havia après a catequesi, va desitjar créixer i ser molt fort per poder clavar una pallissa a aquell miserable home de negre. No es va poder sortir, però, amb la seva. Aquell rector va morir d'un atac d'apoplexia en ple sermó el dia de les primeres eleccions democràtiques. 

 

© text Manel Aljama, 2012, 2021 

© imatge: Photo by Annie Spratt on Unsplash