ERA DIA D’OBRIR ELS REGALS i tot just havien acabat de treure papers, cartons i motllures de porexpan d’un gran paquet. Tobor es va quedar una estona fitant el contingut del regal, escorcollant-lo amb la mirada. 

 —No es mou, no fa res! —digué Tobor el robot als seus propietaris que també eren els seus pares. S'havia posat trist en comprovar que el fill que l’havien obsequiat per jugar ni tan sols parlava. 

 —És molt millor així —respongué el pare—, és perquè no et faci mal —va afegir després d'una breu pausa per prendre aire i per pensar què més podia dir-li. 

Els pares havien fet l'impossible perquè Tobor, el seu fill adoptiu tingués el millor regal d'aniversari. El robot, com tots els nens i robots de la mateixa edat demanaven la lluna, influenciats per tot el que s'anunciava per televisió. Però, el que més havia reclamat i amb més insistència era tenir un germanet per jugar a ser com papà. 

Tobor va ser creat als laboratoris d'enginyeria electrònica on treballen els pares. Ells també necessitaven tenir un nen de debò, com els altres humans, però en aquella època disposar d’un permís per tenir un nen de debò era un privilegi a l’abast de molt pocs. El van programar amb el joc d’instruccions més complet que amb el pas dels anys li permetria desenvolupar la seva pròpia base de coneixement, és a dir que aprengués per si mateix. Van procurar en tot moment que l’aprenentatge de Tobor fos el més semblant possible al d'un ésser humà. Tobor, però, tenia un biaix de fantasia i parava més atenció als serials i dibuixos animats que als coneixements pràctics de la telescola. Va construir la seva personalitat a base de personatges de ficció. 

Tot semblava «normal» fins que un dia, quan devia tenir sis anys i mancava poc temps per fer els set, va demanar el germanet. 

 —T’hauràs d’esperar fins a Nadal. Els germanets no venen fins a Nadal! —li van respondre. 

 —Nadal queda molt lluny..., més lluny que el meu aniversari! —es va queixar. 

No tenia una altra que esperar Nadal. 

Tampoc era una tasca tan fàcil. Els laboratoris fabricaven «fills» artificials, però per res havien tingut en compte un robot que fes les funcions de germà. Ningú no ho havia previst i ni molt menys, havia invertit temps a programar-lo. Tampoc no podien demanar un altre per causa de les restriccions ambientals. Els pares es trobaven davant d’un bon atzucac. Havien fet una promesa que amb tota probabilitat no podrien complir... 

El temps passava i no veien la manera d’atendre aquell desig del seu fill. Fins a un dia que la mare va veure la llum quan passava per davant d’una botiga de joguines d’un centre comercial. 

 —Estàs segur que això és el que vol? —va preguntar una vegada més el pare. 

 —Seguríssima! —va respondre—, ho anuncien per la tele, llavors serà com bufar i fer ampolles. Si no li agrada, només n'hi ha prou amb dir-li que en comptes d’un germanet, és el seu fill i ja està. Tot resolt! 

Va arribar per fi el dia de Nadal. Tobor el robot tornà a somriure. Tenia al davant una capsa embolicada amb un llacet i una nota que deia el seu nom. El robot estripava l’embolcall amb el desig de descobrir com seria el seu germanet! Aleshores, els pares es van veure obligats a dir-li que hi havia hagut un canvi. Tobor es va quedar pensatiu i va dir: 

 —No pot ser el meu fill. Aquest fill que m'heu portat porta escrit "Playmobil" i jo no tinc aquesta marca! 

© Manel Aljama, revisat desembre 2023
 Escriptor, Editor, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies
© Photo by Marius Haakestad on Unsplash 
També publicat al número 126 de la revista La Tortuga AVUI