LA GRAN FLOTA composta per cinc naus i dotze caravel·les s’apropava a Cadis. Era el 23 de setembre de 1493 i feia més de quinze dies que havien salpat del port de Barcelona. Era, per a molts d’aquells navegants, la primera vegada que pujaven a un vaixell. L’Antoni, n’era un d’ells. Els primers dies a bord van ser terribles. El duríssim entrenament militar amb els cavallers hospitalers al Castell de l’Espluga Calba no servia per res davant de l’interminable balandreig de la nau. 

Barcelona l’havia decebut. Després de cinc dies de viatge amb el seu cavall, esperava una altra cosa. Els horts tancats entre muralles no tenien res a veure amb els camps oberts i nets de les terres de Lleida. Va travessar la muralla de la Rambla per la porta de la Boqueria. La ciutat el va rebre amb una bafarada, barreja de pixats i corromput que empudegava l’aire fins a fer-lo difícil de respirar. Barcelona era una ciutat rica, però encara patia els efectes de la guerra civil i del conflicte dels remences. 

L’Antoni volia veure el mar. Va enfilar els carrers que menaven al port. Baixant per Regomir va arribar al Pla de Framenors i des d’allà cap al moll de Santa Creu. Part de les naus que formarien l’expedició ja estaven arrenglerades en el moll. Les naus que faltaven les va trobar a les Drassanes, a l’altre extrem de la costa, a tocar de Montjuïc. També va quedar meravellat. Allò sí que era gran. Es feia tard i s’hi va tornar. Va recórrer un desordenat laberint de carrers foscos on la misèria era la reina, fins a arribar a la Comanda de Sant Joan de Jerusalem on passaria el temps fins al moment d’embarcar cap a les Índies Occidentals. La impressió produïda per l’aire barrejat amb la sal va ser l’única cosa que no el va decebre de la ciutat.

 Des de Barcelona

L’ENDEMÀ es va reunir al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra amb bona part de la gent que formaria la tripulació. Va llegir el document de capitulacions Joan de Coloma, secretari del rei Ferran II i protonotari de les Corones d’Aragó. L’expedició a les Índies Occidentals a través del Mar Oceà seria finançada per Lluís de Santàngel, en qualitat d’escrivà de ració, per un import de setze mil ducats catalans, equivalents a sis milions de morabatins castellans prestats a compte de les rendes de la corona d'Aragó. La tripulació comandada per Cristòfor Colom estaria composta entre d’altres pels cavallers Pere Margarit i Bertran com a cap militar, Fra Bernat Boïl com a clergue de la cort, fra Ramon Pané, Dídac Colom, Miquel Ballester, Antoni Ferrer i Antonio de Torres. Es van signar les capitulacions que estaven redactades a l’estil de la Reial Cancelleria de la Corona d'Aragó, amb divisions per capítols tancat amb la sentència plau a ses alteses, tal com es feia en els Capítols de Cort de les Corts Catalanes.

Els homes que havien de pujar a les naus resaven abans de fer-lo. La gran flota del que seria el segon viatge de Colom salpà del port de Barcelona. Els esperaven més de quinze dies de viatge fins a la primera escala, el port de Cadis, antiga colònia catalana del segle XIII, on s’afegirien la resta d’expedicionaris castellans, fins a sumar un total de mil cinc-cents homes.

 Els millors mapes

EN EL PRIMER VIATGE, l’Almirall va comprometre davant del rei a confeccionar «carta nova de navegar». Tot i que cercava les Índies amb una nova ruta, era conscient que descobriria nous territoris. A més, l’Almirall com a bon navegador portava els millors mapes que existien fins al moment. El primer, el Mapamundi de Claudi Ptolemeu que havia desenvolupat la universitat d’Ulm el 1467 que anava amb un error important. Ptolemeu va fer servir els càlculs de Posidoni, deixeble d’Eratòstenes de Cirene que havia utilitzat estadis egipcis, molt més petits que els estadis grecs del càlcul original d’Eratòstenes que eren més grans. Colom devia estar molt convençut que el primer viatge resultaria molt més curt perquè les índies estaven més a prop segons el mapa. L’altre mapa havia de ser per força l’Atles Català del jueu mallorquí Abraham Cresques que va ser el primer que va incorporar una rosa dels vents, una projecció circular i amb les costes molt ben detallades i perfilades. 

 Intrigues a bord

LA TASCA DE CÀRREGA i aprovisionament al port de Cadis va ser molt feixuga. Es van haver d’esperar dos dies per poder completar-la. Mentrestant, en les tavernes els oficials i els soldats fan les seves especulacions. El vi i la sang calenta provocaren les primeres baralles i també les primeres baixes. Bona part dels castellans, en especial, oficials i clergues i frares, recelaven dels jueus i també dels catalans. Si bé els jueus eren conversos i fins i tot, acceptats pels Reis Catòlics, encara pensaven que no eren gent de fiar i molt menys la gent digna per estar al capdavant d’una expedició com aquella. «El almirante Colomo también es judío» se sentia dir amb massa freqüència. 

Les malfiances i les intrigues van seguir a bord. Fins i tot entre la gent catalana. Més d’un havia sentit dir que Colom havia lluitat contra Joan II, el pare del rei. Tampoc no se’ls escapava que el financer i mà dreta del rei Ferran era un convers, i com deien els rumors, un convers no deixava de ser un jueu. Boïl i Pere Margarit atiaven el foc dels rumors tot just havien salpat de Cadis. De Colom deien que era també un jueu que s’havia convertit en Hospitaler per passar desapercebut i fugir de la justícia. Que no es podia esperar res de bo de gent com aquella i que l’expedició acabaria molt malament si ningú no posava remei. 

L’Antoni Ferrer escoltava totes aquelles enraonies sense fer gaire cas. Ell era un cavaller, hospitaler com l’Almirall. Havia tingut, però, molt poques ocasions per parlar amb Cristòfor. Volia fer-li saber que aquell parell, el Boïl i el Margarit, tramaven alguna cosa. Ell aguantava el viatge amb el seu quadrat Sator, els exercicis amb l’espasa i l’oració. En canvi, quan Bernat Boïl veia que l’Antoni o l’Almirall feien aquells quadrats estranys amb aquelles paraules incomprensibles, pensava que era cosa del dimoni, de templers o de jueus, malèfic tot plegat. Però callava. Esperava l’arribada del seu moment. 

Miquel Ballester va llegir el quadrat que l’Antoni Ferrer hi havia fet amb un coltell en un tros de fusta. Va llegir les paraules: 

L’Antoni, molt murri i per evitar problemes, li va explicar que allò era una creu i que les paraules es podien llegir de dalt a baix i d’esquerra a dreta. Va evitar en tot moment que el mariner i comerciant pensés que es tractava de quelcom demoníac i, per tant, prohibit. 

Miquel Ferrer també es va interessar per unes paraules en llatí que sentia pronunciar sovint al cavaller: «Non nobis, non nobis, Domine Sed nomini tuo da gloriam». L’Antoni l’hi va explicar el significat, perquè es quedés més tranquil: «No en el nostre nom, senyor, sinó en el teu, dóna’ns glòria». També va explicar que els cavallers hospitalers eren bons cristians i «bons homes».

 Intrigues en terra

COLOM estava al marge de la butlla que Castella havia obtingut del papa Alexandre VI, la qual els concedia drets exclusius sobre les terres descobertes per l’almirall amb la finalitat d’explorar-les i evangelitzar-les, i en especial concedia el domini del Nou Món als reis de Castella, deixant els monarques aragonesos sense cap dret sobre les Índies Occidentals en el cas que es dividís l’herència dels Reis Catòlics. Aquesta butlla va iniciar un conflicte amb Portugal, l’altra potència marítima. L’ensarronada que va marcar la història la van perpetrar en un tractat a la ciutat castellana de Tordesillas l’any següent. El tractat establia una línia divisòria amb el meridià quaranta-sis que repartia el nou món entre les dues potències.

Pel segon viatge, Colom va variar el rumb respecte del primer: partint de la Gomera va fer un trajecte més meridional que segons els càlculs portaria l’expedició al seu destí en uns vint-i-un dies. Havia planificat una ruta més ràpida per arribar a Nou Món a través del Mar Oceà. En els viatges que havia fet anys enrere a Irlanda i a Madeira, així com l’experiència del primer viatge havia après dels corrents marins estacionals. Però per la resta dels expedicionaris, aquell viatge encara era molt llarg i dur. Tanmateix, van descobrir noves terres que van batejar com Puerto Rico i Guadalupe. 

Ensopegaren amb la tragèdia del fort de La Nativitat, construït amb les restes de la Santa Maria en el primer viatge i que havia patit un atac dels nadius amb el resultat de trenta-nou morts. Els nadius acusaven els colons d'haver-hi raptat les seves dones i d'haver atacat els seus territoris a la recerca d'or.

Va fundar la ciutat de La Isabela al nord de l’illa i va deixar els seus homes de confiança al càrrec de La Hispaniola per marxar de descoberta. Les malalties van anar delmant la població de colons. El descontentament i la malfiança anava amb més força que mai. Pere Margarit i Bernat Boïl feien tot el que podien per culpar l’almirall de la mala situació de la colònia. Les expedicions no van trobar or i les reserves s’esgotaven. L’almirall es va veure obligat a ordenar un enviament d’esclaus per bescanviar per menjar. 

Va abandonar La Isabela delegant el seu govern en un consell format per Dídac Colom, Pere Margarit, Bernat Boïl i Alonso de Ojeda. Va fer una nova expedició. Va retornar malalt i va haver de reposar durant uns mesos.

 El comendador i el comissari

BOÏL I MARGARIT van retornar per informar els reis del desgovern de la primera colònia de les Índies Occidentals. El testimoni dels retornats va servir perquè els Reis Catòlics o Ferran II nomenessin Diego de Carrillo com a comendador que «en ausencia del almirante provea en todo lo de allá, y aun en su presencia, remedie las cosas que conviniere remediarse, según la información que hovimos de los que de allá vinieron». També van enviar un comissari reial, Juan de Aguado amb la intenció pública de racionar els aliments, però amb l’encàrrec secret de desacreditar l’almirall. Així, el comissari va engegar tasca la d’interrupció i intromissió en tots els afers, contravenint les decisions de Colom. 

L’escalada de descrèdit i l’arraconament de l’Almirall va culminar en el moment que el comissari va ordenar: «se aparejase para volver a Castilla». Colom va vestir un hàbit i es va deixar barba. En una flota composta per Colom, Aguado i dos-cents vint colons va arribar a Cadis l’onze de juny de mil quatre-cents noranta-cinc. L’almirall va demanar una entrevista amb els reis, però aquesta no va celebrar-se fins a la tardor. Colom encara tindria una nova oportunitat abans de caure definitivament en desgràcia als ulls de la monarquia.

 Un jurament és un jurament

MIQUEL BALLESTER i Antoni Ferrer es van fer amics. El primer va introduir el conreu de la canya de sucre com a explotació agrícola i va tornar a la Península el 1498, l’Antoni s’hi va estar uns quaranta anys i va participar en la descoberta del territori peninsular americà: Cartagena, Santa Marta, província de Bracamoros, Quito, ciudad de los Reyes, Cuzco, Xiges y Rio de la Plata. 

Abans de fer que l’Almirall fes el viatge de retorn i molt abans de fer les expedicions , el van suggerir que perquè s’hi afegís a la conspiració contra Colom:

 —Vaig fer un jurament al nostre rei Ferran, vaig jurar de servir-lo com a persona, hisenda, armes i cavall —va respondre—, els cavallers hospitalers a més som cristians i és per glòria de déu que actuem, «Non nobis, non nobis, Domine Sed nomini tuo da gloriam» —hi va afegir mentre agafava amb la mà el petit coltell que guardava des que abandonà la comanda de l’Espluga Calba. 

Colom va voler ser enterrat com a Franciscà. A Castella no existia aquesta ordre al segle XV.

© Manel Aljama (setembre 2020)

© Imatge Quadrat SATOR, wikipèdia
© ImatgeBy M Disdero - Taken at Oppede, Luberon, France, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=3262506