Alert: Your browser does not support full functionality of our app and you may experience certain errors. We recommend that you use Chrome, Firefox or Internet Explorer Edge instead.

El viatger de les Lletres

Escriptor Editor i Podcaster

  • 0
    Subscribers
  • 0
    monthly
  • 0.0
    total

L’Enigma Peruggia

La Mona Lisa va ser robada l'agost de 1911. La van recuperar al desembre. Van quedar moltes incògnites per resoldre.
© Foto Rue des Archives, publicada a National Geographic

 
I 

EL BRIGADIER Gerard Poupardin, cap dels guardians del Museu del Louvre somreia satisfet i feliç per la resolució del cas. L’acompanyava el prefecte Louis Lepine que també semblava satisfet. El mateix aspecte d’aprovació mostrava el Secretari d’Estat de Cultura, així com la resta de convidats que s’havien apuntat al final exitós del cas. No era per a menys! Després de gairebé quatre mesos de recerca nacional i internacional, escorcolls i detencions com la del poeta Guillaume Apollinaire o l’interrogatori fet al pintor Picasso, tothom tenia alguna cosa a amagar. El primer de tots, el prefecte, tant ell com els seus agents van suposar que el quadre de Mona Lisa havia estat pintat en tela i que devia estar amagat dins del museu quan en realitat es tractava d’una pintura sobre fusta que el lladre havia embolicat en un guardapols. Li seguia Poupardin, que va menysprear l’avís del pintor i copista autoritzat Louis Béroud, després que aquest hagués comprovat que el personal de neteja no havia agafat l’obra ni tampoc estava sent «retratada» en altra sala per algun fotògraf. 

Tothom elogiava i afalagava el senyor Lepine. Se l'equiparava amb un heroi nacional per haver tornat la Mona Llisa intacta i per haver detingut Vincenzo Peruggia, l'autor del robatori. En realitat havia estat la policia italiana després de la denúncia que havia fet l'antiquari de Florència, Alfredo Geri quan Peruggia que no havia revelat el seu autèntic nom li havia ofert el quadre com un acte de venjança patriòtica. 

El Saló Carré del museu, dedicat a la pintura italiana del segle XVI, havia reobert. Estava engalanat amb cintes dels colors de la bandera de la République. Aliè a tot l’enrenou, el president de la Troisième République, Armand Fallières esperava obtenir un bon rèdit d’aquell assumpte d’estat que s’havia resolt gràcies a la col·laboració italiana quan encara no existia la Interpol. 

Els operaris de neteja també havien estat convidats a la festa que sens dubte seria una bona ocasió de canviar el vin rouge de les borratxeres diàries pel xampany de burgesia. Hom tenia la impressió que la totalitat de la Gendarmerie National havia vingut al museu. Faltava poc per descórrer la cortina que tapava de tan sols setanta-set per cinquanta-cinc centímetres que portat de corcoll tanta gent. La tensió per l’arribada del moment es notava en les faccions i la cara d’inquietud d’alguns dels assistents. 

II
 

LES EXCLAMACIONS del públic van passar a crits per esdevenir rialles del personal de neteja i convidats de les classes populars. El quadre no hi era quan la cortina va descobrir el buit. La mirada inquisidora del President de la República cap al Secretari d’Estat que alhora va mirar el prefecte que al mateix temps fità el guardià Poupardin. 

 —Quina broma és aquesta? —va exclamar el president. 

Lepine va donar ordres que els espectadors, els de les classes més populars, passessin tots a una altra sala del museu on quedarien confinats, sense poder sortir mentre es resolia el nou contratemps. Així es va fer i van sortir escortats per l’exèrcit de gendarmes, mentre a la sala Carré esclatava una acalorada discussió plena de retrets i d’insults que a poc a poc es va anar calmant i també dividint en dos grups. D’una banda, el President de la República i el seu Secretari d’Estat de Cultura, d’altra el director del museu amb el prefecte de París i el cap de guardians del Museu, Gerard Poupardin. 

III
 

DESPRÉS d’una hora llarga, es va donar ordre que el públic podia tornar a la sala. Es va descórrer de nou la cortina i tothom va contemplar el cèlebre quadre pintat per Leonardo da Vinci entre 1503 i 1506 sobre una taula d’àlber blanc. Es van sentir de nou el soroll dels taps de les ampolles de xampany. Un dels periodistes es va atansar a l’heroi Lepine i mentre obria la seva llibreta, va deixar anar. 

 —Sóc Gaston Placard, de Le Monde. Puc fer-li algunes preguntes? 

 —Endavant, però que siguin breus. 

 —Monsieur Lepine, com sap vostè que el detingut no és el fanàtic italià i pintor de parets que diu ser, sinó un home de palla al servei d'un falsificador de renom? Què feia un home com ell en poder d'una llista amb els set més importants compradors d'obres d'art robades? 

L’interpel·lat va arrufar les celles. Aquell reporter semblava ben informat o tal vegada que tenia el cap ple rumors infundats. El redactor va continuar amb la ràfega de preguntes. 

 —Com pot demostrar que en tot aquest temps algun falsificador no va poder fer més d’una còpia de l’original i que és precisament el que ens han tornat d’Itàlia, una falsificació junt amb el desgraciat de Peruggia? 

El prefecte es va prendre uns instants per pensar la resposta. 

 —I com pot provar tot això que em pregunta, senyor Placard? No és més que una col·lecció de rumors infundats. Jo potser, no pugui provar amb total exactitud el meu argument contra un empleat com Peruggia que va estar denunciat per un italià honrat, però vostè Gaston, tampoc pot demostrar els seus. No m'amargui la festa si us plau. Agafi una copa de xampany i brindem pel nou any 1912. 

© Manel Aljama (gener 2024) 
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies
© Foto Rue des Archives, publicada a National Geographic
També publicat al número 127 de la revista La Tortuga AVUI i l'Aixeta