Sempre havien insistit que no obrís la porta. Ni apropar-me! Però, per a un nen que creixia en aquell lloc, era més pura curiositat que rebel·lia. 

Fins que vaig fer tretze, vaig créixer en una sala enorme i llòbrega, on ens amuntegàvem unes quaranta persones. El sostre era molt alt, o així m’ho semblava. Calculo que seria d'unes tres vegades l’alçada d'un dels nostres. En la part superior hi havia com unes escletxes que deixaven passar una claror somorta, de vegades roja i d'altres groga, o pot ser una barreja de totes dues. Per la mateixa obertura passava l’aire que ens permetia respirar i també per on, de tant en tant, queien uns grans sacs que amb el temps vaig saber que contenien el nostre aliment.  

Ningú no deia res de la porta. Qualsevol pregunta, per innocent que fos, però que tingués a veure amb la porta, tenia per resposta el silenci. Si hi havia canalla a prop, les mares, canviaven de tema i s’hi inventaven un conte o un joc nous per entretenir-nos. Vam créixer amb la basarda de pensar en la porta. 

Els colors de les llums que es colaven per les escletxes marcaven el ritme de períodes de vigília i de son. Així, la llum groga ens mantenia desperts i la llum roja, ens endormiscava.  Vaig aprendre que els nens i els més joves s'agrupaven sempre en una part de l'estança, mentre que els ancians es quedaven fora del grup, just en l'altre costat. Això, com la porta, tampoc no tenia cap explicació. Era així i ningú no ho discutia. 

Va ser en l'albada de l'adolescència on vaig adquirir consciència de meu ser.  Una nit, vaig perdre la innocència. Vaig veure com baixava un tentacle blanquinós i polpós. Un a un, succionà els nostres avis. No em vaig espantar. Em semblà d’allò més natural. Em sentia ullprès. 

Vaig prendre una decisió. Vaig obrir la porta. Em vaig unir als meus autèntics pares, a la meva verdadera família. Tot va passar fa molts segles. Els habitants d'aquest planeta van patir una mutació que els va dividir en dos grups. L'antiga raça dominant passà a ser l'alimentació bàsica dels nostres. Per un pacte no escrit, sempre triaven les bestioles més velles. Jo en tinc d’altres gens i em diverteixo engolint aquests animals de dues potes, tinguin l'edat que tinguin.
 
 © Manel Aljama
Escriptor, Comunicador, Promotor de lectura i Formador de Noves Tecnologies.
© imatge 2011 by Simon Fuchs http://www.simonfuchs.net