A la joveníssima aspirant el cor li va fer un salt quan va rebre la notícia que aquell mateix dia havia de substituir la soprano. Sempre havia desitjat i alhora temut aquell moment, a parts iguals. Era un mes d’abril de 1965 i encara feia fred a la ciutat de la llum. Tancà els ulls i pensà en tota la gent que l’havia ajudat a arribar fins allà dalt, a l’òpera de París. El teló s’aixecà i els primers acords de l’ària «Com’è bello» de «Lucrezia Borgia» de Donizetti començaren a sonar. La seva veu, però no tremolà per res. Molt pocs espectadors advertiren el canvi d’intèrpret pel programa de mà. Tampoc per la veu argentina i dolça que sentien, que els semblava millor que la de la diva principal. Tan sols el contrast entre la fesomia de les dues sopranos: Dolors Serrallonga, la fins llavors titular, era rossa, alta i esprimatxada, mentre que Irene Casta, la suplent, era morena i més bé rabassuda. Quan l’obra va acabar, el públic va aplaudir durant més de mitja hora. Un bon registre si es tractava d’una debutant. 

No havia estat gens fàcil per a una noia nascuda i educada en la duresa d’una postguerra. La dedicació i la constància, així com l’existència una mena d’àngel de la guarda i mecenes la portà a rebre classes amb les millors mestres del moment. Poques candidates aconseguien aquell èxit a vint-i-un anys. Poques. A partir de llavors, Irene Casta ja no seria «cover» mai més. La jove estrella acabà la temporada amb èxit i molt bones i encoratjadores crítiques. Semblava que tothom havia oblidat la «vella» Serrallonga.

La soprano més veterana féu moviments infructuosos per recuperar el «seu» lloc de protagonista. El promotor trencà el contracte i sense dubtar, apostà per la nova Irene Casta per a la següent temporada amb Lucrezia. A la jove intèrpret li plovien les ofertes per fer actuacions durant l’estiu. Organitzaren una festa als jardins del castell de Perablava, al bell mig de la llavors incipient Costa Brava. Gairebé la totalitat dels assistents s’hi atansava per fer-se una foto al costat d’Irene. Fins i tot hi havien vingut els reporters del NO-DO. Entre els convidats hi havia Ignasi Llongueras, el veterà tenor que fins feia poc havia estat la parella artística de Dolors Serrallonga i que se sentia eclipsat per l’expectació que generava la joveníssima soprano. Envejós agafà una altra copa de xampany que li oferí un dels cambrers que anava amb uniforme de vint-i-un botons. 

Llavors, Albert Petit, el director d’orquestra va fer les presentacions. Els assistents demanaren un vals i Irene, acceptà i la parella es banyà en una pluja de flaixos dels fotògrafs que van immortalitzar l’acte. Malgrat la diferència d’edat, semblava una parella de nuvis, ell de negre rigorós i ella amb un vestit blanc i vaporós digne d’una autèntica princesa de conte de fades. 

Un cop acabat el ball, l’orquestra encetà un seguit de peces de l’òpera amb què la parella obsequià els presents. «Chi che fai» va ser l’última que interpretaren que es tancà amb una bona estona d’aplaudiments. Ningú no va tenir ni un record de la vella soprano. Irene va sentir la necessitat d’estar sola, ni que fos cinc minuts. Tenia la sensació que tants elogis i afalacs l’havien afeblida de valent. Esguardà el seu voltant i veié que més enllà dels jardins ben il·luminats hi havia com una mena de clos fet amb xiprer que la llum de la lluna plena il·luminava prou bé. Podia albirar com una petita porta de fusta. S’excusà i amb pas decidit, s’apropà a la tanca verda. Lluny de la festa s’estava més fresc. Uns núvols van enfosquir la lluna. El tenor la seguí amb la mirada fins que la figura desaparegué en la foscor. Tingué la temptació de seguir-la, però ho va desestimar conscient que aquell gest aixecaria moltes enraonies. 

Irene obrí la porta del clos i s’esmunyí en un bosc més verd, brillant i dens. La lluna no deixava d’il·luminar aquella mena de selva. Darrere seu ja no sentia el xivarri de la festa, però al seu davant, percebia una mena de música dolça i melodiosa que l’incitava a no perdre-la. No va mirar el rellotge, però després de caminar una bona estona en aquell laberint, arribà fins a una clariana on hi havia un petit estanyol, darrere del qual uns músics amb la pell verda i vestits amb robes estrafolàries tocaven aquella mena d’endimoniada melodia que no podia resistir. 

 — Benvinguda! T’esperàvem — digué un dels presents que semblava força vell amb barbes blanques que contrastaven amb la seva pell verdosa.

Irene se sentia al bell mig d’un conte o un somni que per a ella en aquell precís moment venia a ser el mateix. Van fer una rotllana de follets, nàiades, i aquells éssers de color verd que tocaven música d’instruments fets amb branques d’arbre i fulles de falguera. La convidaren a ballar. I ella ballà com una boja amb tota l’energia que li transmetia la lluna i la música embogidora. Perdé la noció del temps. No parava de ballar i riure. Tot feia olor de flors, clorofil·la, verd i frescor. De sobte, s’aturà i sortí de la rotllana. 

 — He de tornar a la festa! — va dir.

 — Però si «aquesta» és la festa! — van parlar tots com un cor ben compenetrat.

 — La gent que m’està esperant...!

Irene engegà una carrera en sentit contrari, desfent el camí. Al poc, sentí com un estrany cansament. Enmig dels follets i les dones d’aigua no tenia aquesta sensació, però com més s’apropava al clos de xiprer, més cansada se sentia. Va mirar el rellotge i sentí un calfred. No semblava el seu braç, sinó una branca vella i seca. El rellotge estava aturat i amb l’esfera plena de ratlles i marques. Amb molt d’esforç i esbufegant, obrí la porta del clos. El baldó semblava oxidat. Un cop al jardí del castell, s’atansà a la festa, però tot li semblà diferent, aquella gent era una altra i vestien amb unes altres robes. La miraven astorats. Com en un acte reflex, acotà el cap per mirar-se el seu vestit blanc. Només duia uns parracs que algun dia van ser blancs i que ara eren draps bruts de terra i verd de les plantes. Aixecà el cap per veure el castell. Semblava diferent. Ofegà un crit quan veié un rètol lluminós que deia «Festa d’estiu de 2065».

© Manel Aljama (agost, 2025)
© Imatge: Òpera de Paris per Maison Mottte a Pexels