VA TANCAR la porta darrere seu. Es va dur a la mà a la panxa. Des de feia un temps, trobava els dinars de Brasserie Lipp difícils de pair. Però era obligada l’assistència. No fos que pensessin que ell s’havia tornat un dissident. Aquella tarda, havia d’agafar el metro per apropar-se fins a la Place de la Concorde. "No és precisament el lloc més discret per trobar-se”, pensà. A les seves oïdes encara romanien les sirenes i els xiulets de la policia. Però al seu cervell...., al seu cervell, l'ai al cor i aquell suau tacte de la pell de la Suzanne, que amagats fonien els seus cossos mentre a l’altra banda de la tàpia, els companys no deixaven cap llamborda sobre l’asfalt. 

Per sort, les quatre velletes que habitaven aquell pati de veïns estaven més pendents dels enfrontaments al Boulevard de Montparnasse que pels dos joves que havien entrat al pati. "Potser el risc o la novetat la van excitar”  —barrinava fet un mar de dubtes—, “o potser no li vaig agradar prou" —rumiava obsessionat.  Aquell dia, van trobar, un tombant que donava accés a un “cul de sac” amb una porta sense tancar. No dubtaren de perdre's i deixar als altres la revolució. No es van tornar a veure. Ell  reprengué les seves activitats contestatàries que ara eren una mica més clandestines. 

Caminava a poc a poc, sense esma. En una paret va trobar les restes d’una pintada que encara es podia llegir: "Sous les pavés la plage". Però, Gerard havia comprovat que sota les llambordes tan sols hi havia sorra negra. I si baixava encara més, l'únic que trobaria era la brutícia del clavegueram. No podia treure's del cap el tacte suau dels pits de la Suzanne, ni tampoc les sensacions que rebien les seves mans empresonades sota el seu jersei. Ni tampoc els seus llavis molsuts, vermells i tremolosos pel desig o potser per la por.  A l'altre costat del mur, crits, cops i un impertinent brogit amb sirenes de fons. Els gemecs i esbufecs de l’amor quedaven ofegats per la fressa de la batalla. 

"Soyez réalistes, demandez l'impossible" va llegir en un plafó d’anuncis al costat de l’estació de metro. Li tornaria a demanar per sortir. Encara que no es posava al telèfon quan li trucava a la feina o a la residència d'estudiants, on deia que hi dormia. De fet, quan va indagar una mica més, va saber que feia molt que no visitava el dormitori comunal. 

Va arribar al lloc de la cita, ple de turistes i de gendarmes armats de mirada desafiant. Va recollir el paquet amb els pamflets. Aquell era el lloc més segur per aquell tipus d’intercanvi. Tombà cap a una mansarda del Quartier Latin on es reunia el comitè de direcció. Després del tancament de La Sorbonne, no tenien lloc on poder anar. 

En acabat l'encàrrec, es dirigí una altra vegada al Cafè de Flore. Només records. 

—Allà, a l'esquerra —havia dit ella, quan va localitzar la portella que donava al pati interior. El carreró no era gaire segur. Ell, dòcil, la va seguir com un aneguet.

Gerard lluitava contra l'oblit. Removia amb força i monotonia la cullereta mentre a l'altra mà tenia un Gauloises encès. Les volutes niades van formar la figura de la Suzanne. La tornaria a veure? —es preguntà—, mentre posava la mirada en l'infinit i es submergia una altra vegada en els records.          

© Manel Aljama (febrer 2010, revisat abril 2012, febrer 2021)
© Photo Amour (Parella al Café de Flore), 1960 by Leon Herschtritt