L'inspector Deulofeu tenia l'ordre de visitar FinanceMe, una consultora amb seu en la Diagonal de Barcelona. El món de les finances li va semblar com un plató de ciència-ficció. La recepcionista tenia tota l’aparença d’una model de passarel·la. Maquillada a la perfecció, duia roba elegant i cara. La centraleta de telèfons era plena de llumenetes de colors que feien pampallugues sense parar. L’empleada només parlava l'anglès, llengua estranya per a un policia com ell. Deulofeu va intentar amb el castellà. La noia emplenà una fitxa a l'ordinador i li lliurà una targeta identificativa que es podia penjar al coll. Aquell escapulari era semblant al de la secretària, però sense foto i amb una cinta de color diferent: el d’ella era blau marí i el del policia, blanc. Passà al despatx de la directora, ple de mobles de luxe. Semblava no sobrepassar la trentena i també duia la targeta identificativa amb cinta blava penjada al coll. 

La directora i l'inspector van veure un vídeo: Una dona d'entre seixanta i setanta feia neteja, obria un calaix i n'agafava un moneder que es ficava dins la butxaca de l'uniforme. Van discutir. Ell defensà que un furt era poc per empresonar una senyora gran i, amb l'acomiadament, n'hi havia prou. Ella va insistir a dir que volia un càstig exemplar. 

 —Vull que la tanquin. Tinc contactes a Interior, senyor Deulofeu, faci la “seva” feina! 

L'assistenta vivia al seu districte, en un setè pis a Torre Baró. La vella barrejava castellà i català. Ell segué en una cadira que la dona li va oferir. L'estança semblava una botiga dels encants. En una vitrina hi havia una fotografia emmarcada d'una dona amb un nadó. Va acabar parlant tot en castellà. Li va ensenyar un comprovant d'ingrés fet en un locutori. Havia tornat els diners que suposadament havia agafat del moneder. Tot això resultava molt estrany. Deulofeu li preguntà pel seu passat. La dona respongué que mai havia estat casada i des que va venir a Catalunya, havia servit en cases particulars. El policia s'ho empescà. Assenyalà la fotografia, volia saber qui era aquell nadó. Ella es va incomodar. Respongué que era la filla dels seus últims senyors. Una família que vivia a Pedralbes. Després d'un silenci tens l'inspector: 

 —Vostè ha tornat els diners, però s'ha quedat el moneder perquè en té quelcom més important que els diners, oi? —La senyora abaixà la mirada i digué: 

 —En aquells temps, soltera amb quasi quaranta anys, tenir un fill era una condemna. Els senyors volien tenir-ne... vostè ho entén... —ell s'aixecà: 

 —Posaré a l'informe que ha marxat fora i m'ha estat impossible localitzar-la. Si us plau, doni'm el moneder i quedi's la fotografia. 

© Manel Aljama (octubre 2022)
Escriptor, Editor, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

© Photo by Emil Kalibradov on Unsplash