LES HORES del dijous havien passat com un sospir. El matí clarejava per la finestra. Bruno es va incorporar al llit i donant l’esquena a la parella que ja havia obert els ulls, va dir: 

 —Dilluns em jubilo. Marxaré amb Pilar cap a la casa que compràrem al seu poble, a Saint Tropez. És el nostre somni, acabar els dies amb el clima del sud. On anem els caps de setmana i on ella passa setmanes senceres mentre treballo. Tampoc no la puc deixar pas sola, ara que m’ha arribat l’hora del retir. Ho entens, oi? Sé que sí! Tu hauries estimat mai un home que abandona la seva dona i els seus fills? Sé que saps perdonar-m’ho. 

Vera no va saber què respondre. Pensà que cremar-la viva, no seria tan dolorós. Restà immòbil, mentre l’home es vestia amb la camisa del dia anterior. No va mirar el rellotge. Bruno féu la maleta. No es va esperar i sortí després d’haver-li fet l’últim petó a la galta. Bruno Leclerc, el director general i Vera Leblanc, la secretària mantenien el costum d’arribar a l’oficina en vehicles diferents per evitar enraonies. Tothom ho sabia, però! 

La secretària mai no havia imaginat que després de vint-i-cinc anys de ser dona fidel d’un home infidel, arribaria el dia que ell, en comptes de venir amb un anell de casament, perquè per fi s’havia divorciat, li va deixar anar aquell discurs tan pobre i poc assajat. «Sí que he estat bleda!», es va dir. Un record fugaç de quan va entrar en l’empresa amb vint anys i va trobar aquell home més gran que li va posar un pis al seu nom i li va dedicar algunes setmanes, alguns dies, sempre amb l’excusa de consells d’administració «eterns», perquè la dona, no sospités. Vera no havia demanat mai res. 

*

 
VERA prescindí de la dona de fer feines. L’habitatge era petit i l’havia decorat Bruno, amb el mateix estil que l’oficina. Amb el nou director, conservà el lloc de treball. Però el substitut no tenia la mateixa traça de Leclerc i l’empresa féu fallida. A quaranta-vuit anys, Vera arribà al Pôle emploi que l’enviava a fer cursos destinats a distreure joves rebels de les banlieues.

Bruno havia «oblidat» d’apujar-li la cotització perquè tingués millors subsidis. Els ingressos minvaven. A l’armari tenia els regals del seu amant: un abric d’imitació de pell, roba interior de niló, bruses i vestits d’estampat passat de moda, un mocador de falsa seda i una capsa plena de bijuteria que no pagava la pena de comprovar si es tractava de joies valuoses o de quincalla de la més barata. Va fer el cor fort i buscà el telèfon de Saint Tropez.

—Vaig dir que no em truquessis aquí! —respongué ell en veu baixa.

—Ven el quadre, és autèntic. T’havia dit que era fals per evitar problemes o un robatori. Una obra d’art amb el teu sou? Parla amb els germans Volkov, de part meva. Ven el quadre i tot resolt.

A l’adreça indicada ja no hi eren els Volkov. Camina sense esma fins a la cantonada amb la rue de Grenelle. Troba un altre marxant que la mira de cap a peus i li pren l’obra de les mans. Ni l’escolta. Treu l’embolcall de paper d’estrassa. Mira el darrere i veu una etiqueta que diu Lavigne.

—Fa mala pinta!

—Vol dir que és fals?

—No madame, no puc saber si és autèntic o no i ni tan sols si és una peça autoritzada —li ensenya l’etiqueta —, aquest Lavigne introduí en França quaranta mil litografies en blanc amb la signatura real de Dalí, però, no puc dir-li si és el cas d’aquesta, o és una falsificació o còpia il·legal, m’entén? Determinar això té un cost; uns dos mil euros.

Dubta i l’home insisteix.

—Encara que fos una còpia, la signatura de Dalí es valora molt i podria recuperar els diners invertits en la taxació. Existeix gent interessada a adquirir el que sigui de «Dalí».

—Sí, menys la comissió de la subhasta i els impostos, oi?

—Ah!, veig que m’entén, madame! 

Resignada agafa el quadre i marxa. A fora, acota el cap i pensa en el suïcidi. 

Quan ho té tot preparat per acomiadar-se d’aquest món, la veïna dels baixos es presenta per suggerir-li que llogui habitacions a estudiants. «Això li donarà uns ingressos extres», li diu.
 

 
AMB EL LLOGUER de l’habitació on planxava la minyona, tirà endavant uns anys, fins que arribà una malaltia cruel. L’última dispesera, una estudiant canadenca de medicina que li recordava a ella mateixa quan en tenia vint, va suggerir-li a buscar un tractament alternatiu al Canadà. Vera el va rebutjar.
 
No tenia a qui deixar cap herència. Va lliurar el quadre a l’estudiant que tenia intencions d’establir-se a Amèrica un cop acabés la carrera. No el volia acceptar i insistia que potser la malaltia tenia cura. Amb la voluntat ferma de morir, Vera va deixar aquest món, un pis petit a Montmartre i un fals Dalí a una jove estudiant de medicina.
 
Cinc anys més tard, la ja doctora Laplace, inaugurava un centre especialitzat en malalties rares que tenia per nom Vera Leblanc en honor a la dona que li va regalar una litografia de Dalí que després de molts estudis, van certificar com a autèntica, i que va servir per finançar el projecte.
 
© Manel Aljama (gener 2024)
© Foto Outlines from a woman portrait, picasso style, future art from Lexicart
Publicat al número 129 de La Revista La Tortuga AVUI