L'HOME TANCÀ ELS ULLS. Es va adormir i va perdre la consciència mentre creia entreveure una llum al final d'un estret, fosc i tortuós túnel. Era incapaç de quantificar el temps que romangué adormit o potser en una etapa esporàdica als llimbs. El soroll d’una brusca frenada el despertà.

 —Mare de Déu! Una mica més i l'atropello! Què hi feia tombat en mig de la carretera? —digué molt alterat i gairebé traient foc pels queixals el conductor en baixar d’un Mercedes blau de classe C. L’home duia un impecable vestit blau fosc que semblava fet a mida, amb tota probabilitat en una de les escasses sastreries que encara aguantaven obertes. L’altre, continuava estirat al mig de la carretera i sense dir res. Després d’uns segons, començà la seva narració:

 —Veurà, sap vostè? Vaig treballar en una empresa d'asbests durant més de quaranta anys. Vaig entrar com a aprenent quan just havia acabat de fer els setze. Mai no vaig agafar cap baixa, ni tampoc mai vaig faltar cap dia al meu lloc de treball. En pagaven un bon sou. Ja sé que l’amiant és perillós, però per això em pagaven més. Jo creia que era la feina de la meva vida. Ves per on!

 —Avui dia, bon home, no hi ha res que sigui etern —respongué l'automobilista.

 —Sí, veurà... gairebé no miro les notícies per no posar-me encara més deprimit. Però un dia vaig arribar a casa i em vaig trobar que la meva dona ens havia deixat. No havia passat una setmana que uns amics per treure'm del pou de tristesa en el qual em trobava enfonsat i em van portar a un bar d'aquests de dones. Sap amb qui vaig ensopegar?

 —M'ho imagino...

 —No, és pitjor. Em vaig trobar la meva filla, sí la meva filla que jo creia que estava fent la carrera a la universitat... Ja veu vostè. La feina, el meu lloc de treball a la fàbrica d'asbests era... era l'últim que em quedava! Així que quan la companyia va presentar un expedient de regulació..., vaig perdre el món de vista! A més, amb tantes compres i vendes d’accions, havien fet un tripijoc amb l'antiguitat i em van deixar com si portés tan sols un any. Després de tants anys no em quedava res. Estava desesperat Comprèn vostè? —va dir mentre s'agafava el braç del xofer. No podia continuar vivint! A la meva edat ja no em quedaven oportunitats. Les coses no podien continuar així. Estava decidit a posar fi a tot una vegada per sempre!

El del vestit de sastre agafà el dissortat i frustrat suïcida i el portà més per força que per voluntat pròpia cap al seu auto. Per fi, després d’un breu forceig, va aconseguir acomodar-lo al seient posterior del seu automòbil. Bloquejà l'assegurança en previsió que saltés en marxa.

 —Vinga, anem-nos-en d'aquí. El portaré a un lloc on l’atendran molt bé. 

Arrencà i prosseguí el seu camí en direcció a la ciutat. Durant el trajecte li anava dient:

 —Tranquil·litzi's! Vostè no està acabat. Avui en dia hi ha moltes oportunitats per a la gent gran. Els cabells blancs i els anys són un grau! 

En arribar a l'altura d'un centre de salut municipal es va detenir. Baixà del cotxe i féu d'autèntic xofer. Ajudà l'home a baixar i l’acompanyà dins del recinte de serveis. Una vegada havia acabat el tràmit, tornà al seu vehicle i reprengué la marxa. Va sonar el seu iPhone 17. A l’altra banda de la línia hi havia algú familiar.

 —Que no saps què m'ha passat? He estat a punt d'atropellar un suïcida! I, saps el millor?, resulta que treballava en una de les empreses on hem hagut de fer un expedient. Si és que el món és com un mocador, molt petit. Fixa't, ja s'apropen les festes i el tancament d'any. No he guanyat més que cinquanta milions. Ja ho veus, amb aquest govern res sortirà bo...

Relat també publicat a la plataforma de mecenatge L’Aixeta

© Manel Aljama (desembre 2008 – revisat març 2026)
© Imatge Manel Aljama amb Grok