LES COLUMNES de fum pujaven cap al cel de Barcelona, com si fos una nit de Sant Joan. Era de dia, i de finals de juliol. No eren pas fogueres, sinó esglésies i convents que cremaven com si fossin a l’infern. 

A l’Asil de les Paüles, les monges que més dificultats tenien per caminar i sempre es quedaven endarrerides feia estona que havien fugit del convent, en companyia de les nenes residents. En canvi, el rector de la parròquia s’estimà més d’amagar-se en un vell, polsegós i atrotinat confessionari de fusta ennegrida pels ciris. Volia apropiar-se del reliquiari d’or i d’alguna altra peça que pogués vendre a un comprador d’antiguitats. Aquell home boterut feia ja molt de temps que la fe no era ni de bon tros el principal objectiu de la seva vida. 

Dins d’aquell estret i xafogós amagatall, la suor havia deixat ben xopa la llardosa sotana. Panteixava. Pensà que el cor acabaria per rebentar-li les costelles per poder marxar tot sol. S’havia amagat quan va sentir que la remor de la turba s’apropava cada cop més. Va sentir uns cops molt forts a la porta de l’església. Al final, la gentada va aconseguir esbotzar la porta. Sabia que duien torxes enceses. Cregué olorar el sofre demoníac del foc dels invasors. Els passos ressonaren dins l’església. Sentia por, molta por i no va poder contenir l’esfínter. 

 —Això és l'Apocalipsi! Déu! Ha arribat la meva hora! —digué quan la gentada el va descobrir agenollat dins del confessionari— “He begut oli!” —pensà. Tot seguit va fer el senyal de la creu. Els presents, tot i que ells tampoc es rentaven sovint, van fer una ganyota de fàstic quan van sentir la desagradable fortor. Les oscil·lacions de les flames agreujaven o endolcien de manera alterna les faccions d’aquella gent tan famolenca de veritable justícia com de menjar. 

 —No es queixi, mossèn, només estem netejant aquesta merda podrida que és la seva “mare” església —respongué qui semblava remenar les cireres—. Vinga, emporti's una mica, però només una cosa. Vostè sap? No volem ni «cures» ni amos ni tampoc volem anar a la guerra, que som reservistes amb nens que han d’omplir el pap. 

El capellà, sense aixecar-se, fità la gent i no digué ni mitja paraula. Un gest del capitost va servir per apaivagar l’agitació d’aquell escamot. El van deixar marxar amb el reliquiari que s’havia endut amb ell al confessionari i l’import de les almoines que duia a les butxaques. El capellà, però, no estava del tot segur. 

Molts volien calar foc de seguida, però els caps volien repassar els arxius de manera que començà el saqueig de tot allò que semblés metall daurat o platejat. Deixaren de banda figures, quadres i retaules. Només allò que semblés metall preciós. Van recórrer totes les estances i no van deixar porta sense obrir. Una d’elles donava pas a un passadís amb una sèrie de portes molt baixes que s’obrien a cambres molt petites, sense cap moble i sense finestra. En una de les estances van trobar manilles, grillons i cadenes que devien servir per lligar de peus i mans la gent per penjar-la del sostre. Els va semblar una cambra de tortures. Quedaren astorats. Van sortir espaordits. 

Un altre grup i més exaltat es van dirigir cap al claustre. Algú els va arribar a dir que hi podria haver diners o algun tresor enterrat. No van tenir dificultat a regirar la terra. Feia poc que s'havien fet inhumacions. Van descobrir un bon grapat de cossets embolicats amb draps que devien ser de nens molt petits, coses més grans amb parracs que algun dia havien estat hàbits del convent, cap joia, però. Ni anells, ni medalles ni cadenes d’or. Com a molt, creus de fusta. 

Una inscripció en una làpida els cridà l’atenció: 

 —Ep, això que està escrit aquí, em sembla que no és cristià... tu què dius? —preguntà un dels visitants mentre sostenia la teia encesa per a il·luminar els estranys caràcters i les creus invertides gravats en la pedra. 

 —Vés a saber! —Respongué l’altre que també enarborava la seva torxa—, jo no sé llegir. El sostre del convent és de fusta, no perdem pas el temps i cremem aquests maleïts capellans d'una maleïda vegada —va respondre. 

No gaire lluny d’aquell lloc, prop del Col·legi dels Germans de les Escoles Cristianes, un escamot va aturar el capellà fugitiu. No va poder demostrar que els companys d’aquells esvalotats l’havien deixat sortir amb el reliquiari d’or. L’hi van prendre, i també li van escurar les butxaques. L’hi van trobar un vell i rovellat ganivet que el religiós havia agafat també de la sagristia de les Paüles. Allò els va enfurismar encara més. El religiós va rebre cops per totes bandes i amb aquell ganivet el van degollar enmig del carrer entre crits i insults. 

Els invasors de Les Paüles no van dubtar en calar-hi foc. A tota la ciutat, com de forma sincronitzada, va començar una particular i venjativa cerimònia de purificació. Nombroses i enormes columnes de fum i flames s’alçaren pertot arreu. El pillatge i el saqueig incontrolat es va convertir en activitat habitual durant moltes hores. La batalla es va estendre per tota la ciutat. Els membres de la Guàrdia d'Assalt que no havien pogut desertar intentaven protegir-se per a salvar les seves vides. Aviat van començar a sentir-se trets i canonades. Les baixes, però, es produïen entre els pàries i desheretats que eren els que havien sortit al carrer. El municipi guanyà de totes maneres molts terrenys que serien destinats a places i parcs públics. La premsa afí a la burgesia parlà de revolució i assenyalà com un cap de turc, un maçó defensor del lliure ensenyament. La Inquisició que es feia encara dir Sant Ofici cregué tenir una raó més per a la seva venjança sumaríssima. Més de mil set-cents detinguts i en un judici ple d’irregularitats van condemnar a mort al professor Francesc Ferrer i Guàrdia que quan el van afusellar va cridar “Visca l’escola moderna”. 

© Manel Aljama (maig 2009 – revisat juny de 2024) 

© Autor desconegut. Detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia per part de la Guàrdia Civil a Montjuïc

Publicat també al número 132 (juliolde 2024) de la revista La Tortuga AVUI de Caldes de Montbui.