I

LA DONA de poc més de quaranta anys, amb aspecte jove gràcies a la cabellera tenyida de ros, seu a la sala d’embarcament de l’aeroport d’Orly. Agafarà un vol cap a l’aeroport del Prat, a Barcelona. No és el primer cop que fa aquest trajecte, si s’ha parat a fer el recompte, arribarà als tretze. Tots els viatges anteriors els ha fet sola. El fill, nascut i educat a França, sempre ha viscut a la capital, al marge d’aquests desplaçaments. Mai ha demanat cap explicació. La mare sempre ha tornat al cap de tes o quatre dies. No s’ha fixat, però és el primer vol comercial del nou Caravelle batejat amb el nom de Paul Gauguin. 

 Aquest any és diferent. Ella ha volgut la companyia del fill i aquest ha acceptat. Ha demanat uns dies a compte de les vacances al diari on treballa des que va iniciar els estudis de filosofia a la Sorbonne. El modest sou va ser una gran ajuda per als estudis. El Gerard no feia mai preguntes sobre aquelles absències de la mare. La infància en un país ocupat t’ensenya que has de saber callar si vols sobreviure. Es quedava a casa d’uns parents fins que a la tornada sa mare el recollia. Els últims anys va aconseguir saber que anava a Espanya, però a ell, aquesta informació no li deia res. 

II

El vol arriba amb normalitat. El Gerard mai no ha sortit de París. Nota una gran diferència entre l’aeroport francès i el de Barcelona. Sembla molt més antic, molt més precari. Baixant de la nau, rep una bafarada d’aire calent. «No és París», pensa. Allà les temperatures són més suaus. La mare, com de costum, guarda silenci. No hi ha problemes amb els tràmits de duana. Tots dos viatgen amb passaport francès. El fill s’estranya que si són francesos, per què viatja cada any a aquella ciutat d’Espanya? Agafen un taxi. Es fixa que ella parla bé l’espanyol. El taxista volia tractar-los com uns turistes per passejar-los per Barcelona. Que la mare sabés la llengua del conductor ha estat providencial perquè l’home accepti un trajecte de més de seixanta quilòmetres. «¡Es un poco lejos!» ha exclamat, però ella ha obert la bossa i avançat un bitllet de 500 pessetes. L’home ha posat els ulls com taronges i ha dit, «Oui madame!» i ha fet muts i a la gàbia la resta del viatge.

El jove no ha entès el nom del lloc on van. A l’escola va fer classes d’espanyol, però del tot insuficient per sobreviure. A les envistes de Vilafranca del Penedès, el vehicle agafa una desviació cap a un poble petit; «San Pablo de Ordal» diu en indicador. Paga el taxi i deixa una bona propina. L’home vol aprofitar la carrera i ofereix venir-los a buscar el dia que la «madame» desitgi. Torna cap a l’aeroport content com un gínjol, creu que amb aquella senyora li ha tocat la loteria.

III

 El poble és molt petit. Quatre carrers al voltant de la plaça on només hi ha un restaurant i un edifici on es llegeix «Centro Agrícola de San Pablo de Ordal». Agafen un dels carrerons fins a arribar a un edifici de dues plantes. Truca el timbre. Els rep una dona que s’hi assembla molt a la mare. Obre els braços i diu «Antònia». Llavors, el Gerard nota que parlen diferent, no és espanyol, és una mena de dialecte. A casa la mare no l’ha parlat mai, ni l’espanyol ni aquest dialecte. Tan sols recorda algunes paraules en espanyol al parvulari on va anar, i venien de la mestra. La senyora que els ha rebut els fa pujar unes escales molt estretes. Els ensenya les seves cambres durant l’estada. Quan baixen, troben un senyor gran, de l’edat de la dona que els ha rebut, l’home es dirigeix al Gerard: «Tu deus ser el Gerard, el fill de l’Antònia». En aquell moment, el fill és conscient que la seva mare té un passat, que no es diu pas Antoinette, sinó Antònia. Que aquella senyora és la germana gran de la seva mare, la seva tieta, i el senyor vell, el seu oncle. 

 Aquella gent no tenia res preparat. S’apropen al restaurant. Quan serveixen els cafès, l’Antoinette li revela la història amagada. A l’escola parlaven de la guerra, però es referien a la Segona Guerra Mundial, la que va tenir França envaïda fins al 1944. Ell sempre havia sospitat que la seva mare devia ser vídua, però no tenia cap certesa. El seu pare va morir al final d’una altra guerra, en una batalla molt dura i inútil que va suposar la derrota de la II República. Mai van trobar el cos. Llavors l’Antònia inicià l’exili molt abans del gener del 39. Ell va néixer a París on va arribar, gràcies als contactes i els diners que va haver de pagar per obrir totes les portes necessàries. Després del dinar, mare i fill fan un passeig cap a un camp ple de vinyes en espera de la verema. A la vora del camí, l’Antoinette s’atura i seu en un banc, situat sota l’ombra d’un enorme plàtan. No diu res, ell ho entén tot.

© Manel Aljama, juny de 2025
© Imatge de Markus Winkler en Pexels.