L'estança sembla molt confortable, amb el terra emmoquetat, plena de chaise-longes entapissades en pell de tigre. Els grans finestrals permeten l'entrada de llum natural durant el dia i quan es fa fosc, les làmpades de led proporcionen claror de llum natural. El sistema de climatització manté la temperatura constant al llarg de la jornada i els vidres aïllen molt bé aquell espai de l’exterior. És el lloc on més temps passen les dones de l’emir. En aquest moment algunes miren el seu iPhone, un bon grapat mira la tele, poques llegeixen i alguna sembla que medita o potser fa una becaina. Hi ha prou lloc per a isolar-se de la resta. L’enorme sala permet la visió espectacular de l’edifici més alt de tots, la gran torre Burj Khalifa de cent seixanta-tres pisos i vuit-cents vuitanta-vuit metres d’altura. Cal, però, aixecar la vista per mirar-lo, des de la gran sala que es troba a l’últim pis de l’hotel Marina 101, el segon edifici més alt de Dubai amb cent una plantes i només quatre-cents vint-i-cinc metres d’altura. 

En altres èpoques l’emir feia servir el Zabel Palace, el palau reial, però el nou príncep s’estimava més viure la ciutat fins al moll de l’os i va fer traslladar el seu despatx, els servents més propers, i és clar, l’harem fins a aquell hotel que també era de la seva propietat. Els avantpassats de l’actual emir havien arribat a tenir un harem de més de cinquanta dones de tota mena i condició: més altes, més baixes, rosses, morenes, pèl-roges, més joves, més grans, grasses, primes, més primes i més corpulentes. L’hereu ha estat fidel i manté la varietat, però no pas el nombre. Quan es va proclamar emir, va renovar la totalitat del serrall i només va mantenir prop de trenta-cinc dones. Cap d’elles no pren drogues. L’emir no vol ni anorèxiques ni toxicòmanes. Sent atracció per la dona en general, femenina. Cada nit en tria una i la resta se’n va a dormir a la seva cambra. No són esclaves, sinó les seves empleades. 

El germà de l’emir gestiona l’harem, tria les possibles candidates per cobrir les noves vacants o les que ha de marxar, però l’última paraula la té sempre l’emir. Ell decideix si cal renovar o rescindir els contractes o el màxim que es pot pagar per tal o tal altre dona. Fa de secretari que redacta o renova contractes, atén les queixes i envia uns diners per avançat i el bitllet d’avió fins a l’aeroport de Dubai, sempre seguint les ordres del príncep. 

La gran sala és on més temps passen les dones. Cadascuna té la seva pròpia i luxosa habitació individual. Ja no tenen eunucs que les vigilin, sinó guardaespatlles disposats a matar si algú s'atreveix a accedir a l'harem de l’emir i tocar alguna de les seves concubines. Els guardians, també fan de xòfer i les acompanyen per anar de compres o si volen sortir a fer un volt. Tot canvia, però Dubai té molt poc per veure, llevat dels gratacels de luxe, els parcs i una gran font, la Font de Dubai, els queda el Dubai Mall que és un centre comercial gegant on es poden trobar les mateixes botigues que a qualsevol lloc del món. També poden fer una excursió a la part més antiga, que és dels temps que no depenien del petroli i que s'estén uns deu quilòmetres al llarg de la ria de Deira; on hi ha bars i restaurants i on els guardaespatlles s'estressen molt per la gentada que els envolta, com en el soc de l'Or ple de botigues, clients i mercaders que semblen sortits d'una altra època o si més no, d'una d'aquelles pel·lícules d'Aladí. 

Havien acabat el sopar que com tots els àpats els servia una vintena de cambrers allà mateix, en taules que desplegaven per tota la sala. El xef de l’hotel oferia la millor i més variada cuina mediterrània, sempre maridada amb els millors vins que el sommelier els recomana. L’emir, que si bé s’absté de menjar porc, no és gaire observant en el tema de l’alcohol. Alguna havia encès la televisió i havia triat un canal d’aquells temàtics. Feien un documental on mostrava imatges molt antigues, de gairebé uns seixanta anys. El volum estava molt baix, però les imatges eren prou eloqüents: dones que es manifestaven amb pancartes de color violat i cremant banderes i sostenidors. El reportatge va acabar amb una data: 1975, Any Internacional de la Dona. 

 —Ha canviat molt la situació, no? Va preguntar una rossa impressionant que acabava d’aixecar-se amb la intenció d’anar al bar. 

 —Vols dir? —respongué una que devia ser del carib pel seu to de pell, però que també parlava anglès i no se separava d’una llibreta on es podia llegir «Quadern d’Àrab». 

La rosa que estava dempeus llambregà el quadren i va canviar de tema: 

 —Aprens àrab. Vols promoció —rigué—, potser vols esdevenir la favorita de l’emir? No et muntis pel·lícules! Totes tenim un contracte de dos anys i pel que he pogut esbrinar, molt poques renoven. 

 —Segur que són les que són més reservades. 

Es va fer un silenci i la caribenya va tornar: 

 —I tu dius que les coses han canviat? 

 —Tens raó, però abans eren esclaves i ara et pots esperar que el contracti s’expiri o el rescindeixes tu mateixa. Cap problema. A més, ens paguen bé, no? 

Una tercera dona, amb ulleres, s’hi va afegir a la conversa. 

 —Ben pagades? Ja sabeu que quan ens fotin al carrer només podem treure un màxim de vin-i-cinc mil dòlars? 

Les altres dues van posar cara de sorpresa i els ulls esbatanats. No s’ho podien creure. 

 —Es veu que no us heu llegit el contracte! Sí, les coses han canviat, abans les dones eren esclaves i ara són empleades, treballadores. Aquí en Dubai tothom guanya molt bé, mentre hi treballes. Però, no pots treure gaire cosa del país. Almenys de manera legal. Ja podeu fer transferències abans del venciment del contracte! 

© Manel Aljama (maig, 2023)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Photo by Cottonbro Studio on Pexels