He guanyat tres cops els diners, però els he gastat. 

Sortí del Frying Pan, la casa pública de Brick Lane on s’havia atipat de ginebra barata. Brick Lane era un carreró amb una mica més de llum que la resta de carrers del barri de Spitafields, en Whitechapel, al nord-est de Londres. Polly va veure que algunes gotes del licor havien tacat el vestit. “Amb la calor que fa s’asseca ràpidament”, va pensar. Eren les onze de la nit i al carrer encara hi havia alguns nens bruts de cap a peus que intentaven captar algunes monedes dels clients habituals. Els més grans, els que tenien ja onze o dotze, feien el servei de conduir el client i la dona, que sovint podia ser la seva pròpia mare, fins a un portal o quadra en un carrer més tranquil i fosc. Ja eren prou madurs per tenir cura d’ells mateixos. El perill que una rata de la mida d’un gat els mossegués, hi era ben present. 

WhiteChapel no era Londres. Era un barri molt allunyat de la city on encara els carrers tenien reminiscències de poble. No hi havia ni clavegueres ni aigua corrent i quan plovia el fang esdevenia pudent. Encara quedava alguna granja que havia quedat encaixonada entre els edificis de nova construcció. Les feines urbanes les feien alguns emigrants jueus o irlandesos. Els fanals eren escassos i els carrers anaven plens de prostitutes, borratxos i els seus fills que per aixoplugar-se podien triar entre el luxós alberg amb caixes de fusta de la mida d’un taüt, per uns quatre penics o deixant-se caure sobre una corda al carrer, per la meitat de preu. 

Mary Ann Nichols va arribar fent tentines al dormitori de dones de l’alberg de Dean Street. Li va caldre més esforç que de costum per arribar al seu dormitori, el seu fetge estava molt castigat. Allà va ensopegar amb la responsable de la residència, que abans de reclamar-li els quatre penics que valia el llit, va apartar la cara pel tuf de ginebra que empudegava l’ambient. 

—He guanyat tres vegades això, avui, però ja no tinc els diners —va dir mentre amb els ulls brillants assenyalava el barret de vellut negre que duia posat. 

—Aviat aconseguiré els maleïts diners. Mira quin barret més bonic que tinc ara! —va afegir. 

La mestressa no va fer cas. Anava a donar-li un consell quan la senyora Nichols, amb dues gambades ja estava davant de la porta, a punt per sortir. Va voler afegir quelcom respecte del pagament, però ho va deixar estar. Gairebé totes les dones que hi dormien eren impuntuals a l’hora de pagar. Reunir quatre penics en aquelles circumstàncies era molt complicat. Molts proxenetes pagaven els serveis de les dones amb un crostó de pa o una ampolla de ginebra. 

L’Emily Holland sentia estima per Mary Ann i la volia tenir amb ella, al seu alberg Thrawl Street, encara que fos de franc. Ja havia viscut allà, quan Polly es va divorciar del marit i va perdre la custòdia dels fills. No tenia on anar i s’hi va quedar. No va pagar mai ni un penic. La mestressa se l’estimava un xic més que a la resta d’hostes de l’alberg. 

L’Emily es va desplaçar fins a la zona on treballava Polly Nichols. Tenia el propòsit d’intentar recuperar aquella dona, abans que fos massa tard. La va veure a Osborn Street, un carrer una mica més cèntric i net que Brick Lane o Bucks Street. Eren gairebé dos quarts de tres de la matinada i ja es notava que la tardor estava a tocar. La va aturar en cruïlla amb Whitechapel Road. Mary Ann va trigar a reconèixer l’Emily. Abans de dir res, va fer un sonor rot acompanyat de l’alè acre que l’Emily va aguantar amb estoïcisme. 

Polly Ann va tornar a explicar la seva vida, de les pallisses i l’abandó del marit fins a la pèrdua de la custòdia dels fills. L’Emily venia a ser com una mare, sovint empipadora, a qui podia explicar sense problema i totes les vegades que calgués el seu drama, però que per res del món tornaria a la seva casa d’hostes. L’Emily procurava feines com bugaderia o neteja per a les seves hostes. 

—Torna amb mi —l’Holland va intentar convèncer per darrera vegada Polly Nichols, però Nichols es va tornar a negar. 

—Amb el que em paguen de minyona no tinc ni per cervesa. I ja saps que la cervesa o la ginebra són més bones que l’aigua d’aquesta maleïda ciutat —va respondre. 

—Encara et pots enverinar —va afegir. 

—Però els carrers no són segurs, Polly —hi va insistir l’Emily. 

Mary Ann es va tocar el seu barret de vellut negre de segona mà: 

—Avui he guanyat tres vegades els diners de l’alberg, però ja no els tinc —va dir mentre amb els ulls brillants assenyalava el barret. 

—Aviat aconseguiré els maleïts diners. Mira quin barret més bonic que tinc ara! —va insistir. 

 

I va enfilar per Whitechapel Road amb l’esperança de trobar un client sense gaire escrúpols vers una dona de més de quaranta, amb el vestit brut i amb signes notoris d’embriaguesa. 

Una hora més tard, a dos quarts i deu minuts de quatre de la matinada del dia trenta-u d’agost de mil vuit-cents vuitanta-vuit, van trobar el seu cos estirat a terra, davant d’un portal fosc de Bucks Street, amb el coll tallat. 

L’anàlisi forense va descobrir que les galtes havien estat masegades per un puny o per la pressió del polze abans que li ferissin de mort la gola amb diferents talls, tots d’esquerra a dreta i fins a tocar la columna vertebral. A més, la seva vagina havia estat apunyalada dues vegades, l’abdomen mutilat, amb els intestins fora del cos. Totes les ferides havien estat fetes amb el mateix ganivet, amb molta violència i de dalt a baix. No faltaven òrgans i el forense hi va afegir que potser l’assassí tenia algun coneixement d’anatomia. 

© Manel Aljama, (setembre de 2020)
 © Imatge: Brick Lane Street Signs by James Cridlan on Wikipedia
 © Ladies outside the pub 1901. www.jack-the-ripper.org