LA MÚSICA es barrejava amb el fum de tabac, la suor i l'aroma de licor. S’havia acabat el concert. Després de netejar bé les restes de saliva, va guardar la seva trompeta en un atrotinat estoig, potser molt més antic que l'instrument. Denise tocava en aquell “théâtre de chanson” que un cop acabada la guerra, el públic amb ajuda de soldats americans havien rebatejat com a “Jazz Tabou”. El freqüentava el públic que sortia de sopar de "Les Deux Magots", a la plaça de Sant-Germain-des-Prés. Denise era un bon músic que havia pogut sortir de la misèria gràcies al seu carisma. No tenia especial simpatia per les cançonetes tradicionals, els crítics musicals tampoc la tenien per ell. 

Va sortir del local acompanyat de Lou, l'enorme saxofonista negre de la seva banda. La calor que feia al local contrastava amb el fred del carrer d'un mes de novembre. L'alè es condensava i formava figures que a la llum dels fanals semblaven eixams de fantasmes. A Denise encara li costava acceptar que Lou, malgrat la seva corpulència i als esforços que tocant dalt de l’escenari sota els focus, suava molt poc. Li xocava veure la cara del soldat sense rosada corporal. Sentia amistat i alhora rivalitat per aquell encara “noi” malgrat la seva experiència bèl·lica. Amb el temps les converses van derivar cap a temes existencials. Denise veia Lou com un ésser depressiu. Gairebé tant com ell. Lou havia dit en més d'una ocasió, que quan va acabar la guerra li va costar tornar al seu país, que sentia estima per aquell antre. Pensava quedar-s’hi potser un parell d'anys més i després, tornaria a Nova Orleans. Sempre deia el mateix. 

 —És on es toca el millor Jazz —responia sembre Denise amb cert aire d'enveja. 

 —Per tocar veritable jazz només has de quedar-te a París —responia el negre. 

 —T'equivoques, per tocar veritable jazz cal anar a l'infern —acabava sempre Denise. 

Flotava en l'aire la idea de si París, o la part de la ciutat que trepitjaven fos diferent d’aquella que sortia en les postals o potser, aquell lloc fos en realitat una extensió de l'avern. Caminaven pel bulevard de Saint-Germain. Van passar per una llibreria. Denise va mirar de reüll l'aparador on s'exposava un exemplar de "J'irai cracher sud vós tombes" escrit per un tal Vernon Sullivan, un llibre maltractat pels crítics literaris que venien a Jazz Tabou. Lou, es va aturar davant l’aparador de la llibreria. Denise va fer el mateix. 

 —Per què canvies tant de nom? —va preguntar l'americà. 

 —M’apassiona tant com el jazz o l'home —va respondre—. L'home és una passió inútil, però està condemnat a ser lliure. Per exemple, jo faig el que em dóna la gana —es va fer un silenci—. Jo només vaig fer la traducció. 

 —D'on treus totes aquestes idees? —va preguntar el del saxo. 

 —Això ho diu el meu amic Vernon, l’autor del llibre. 

 —Això ho diu el meu amic Vernon que toca la trompeta i també es fa dir Denise —respongué—. Però, qui et fica aquestes idees al cap? 

 —El meu amic Jean Paul. Has de conèixer-lo. Un dia t'ho presento —va dir amb naturalitat i potser, pensant en un altre nom, en una altra personalitat. 

Ja era tard, gairebé les sis del matí i a l'altura de la Gare d'Austerlitz es van acomiadar. Tenien les pensions molt a prop de l'estació, per si en alguna ocasió calia sortir cames ajudeu-me.

 

L'endemà en un cinema el dia de l’estrena, Lou buscava al seu amic entre el públic. Sabia que hi era, però no va aconseguir localitzar-lo. "Com tots són blancs tinc més dificultat" —es va dir—. Quan va acabar la pel·lícula i es van encendre els llums s'havia format un petit tumult en l'última fila.
Es va acostar el més ràpid que va poder i el va descobrir, a ell, a Vernon, a Denise i qui sap quants noms i personalitats més. Estaven allà morts amb els ulls fixos en el buit. Duia unes ulleres gruixudes de petxina i un quadern amb unes notes on es podia llegir  "je voudrais pas rever", que devia ser un nou treball que havia acabat d’escriure al metro. Les llàgrimes van saltar dels ulls del saxofonista gegant que no suava.
Barbotejà algunes paraules que gairebé ningú no va escoltar. Alguns van dir que el mort era un tal Boris, però no estaven molt segurs. Van arribar els portalliteres acompanyats dels gendarmes.
Abans que deixessin el cos sobre la llitera, Lou apujà el to de la veu i es va fer un silenci.
—Denise, per sobreviure en un lloc com aquest cal ser més que llop, o com a mínim un llop-home! Denise, et recordaré sempre com el maleït sàtrapa francès amb trompeta que patia del cor i mai no li va importar el temps que li quedava de vida. No et preocupis, amic; Jo escopiré sobre la teva tomba!, malparit!, m'has deixat sol!

Publicat al número 94  de la Revista La Tortuga Avui

© Manel Aljama (novembre 2020)
© Imatge Trobada a la terrassa del cafè Deux Magots Paris - Villem van de Poll 1965 - Font Wikipedia
 © Boris Vian, Associated Press